Justificació
Mai m’havia plantejat el fet de que les limitacions i
normes que se’t imposen a l’hora de dur a terme un projecte podien arribar a
potenciar i afavorir-ne la creativitat i el resultat. Però amb gran sorpresa
puc afirmar que aquest ha sigut el cas en el desenvolupament del meu desplegable.
Si bé és cert que en un primer moment no em sentia del
tot còmode amb els briefings que se’ns van proposar, finalment han sigut una
ajuda per tal d’encaminar el meu treball, explotar aquells recursos que se m’oferien
i, bàsicament, aconseguir que allò que volia dur a terme no fos un cacau fruit
de la convergència de moltes idees diferents.
També m’agradaria afegir que el fet de plantejar-me una
exposició ha donat peu a que reflexionés sobre la figura del comissari i el museu
com a institució i m’han ajudat a conformar idees en les que potser, en un
futur proper, hi aprofundiré.
Tractant més directament la meva creació, vull començar
per dir que, com moltes vegades sol passar, la meva idea inicial era molt
diferent a la que ha acabat sent. Tot i així estic molt orgullosa de haver
pogut desenvolupar un projecte a partir del meu propi material i amb l’ajuda de
gent molt propera i a la que admiro molt ja que, n’estic segura, això n’ha
afavorit el resultat.
La dona i la seva relació amb l’entorn és i serà sempre
un tema molt conflictiu i que, en els últims anys, s’ha convertit fins i tot en
un clixé. Tot i així trobo que és de suma importància anar observant molt
atentament com evoluciona aquest “cas” i ser conscient del context històric que
du al darrere.
La dona és el símbol de la sexualitat per excel·lència i
per aquest motiu sempre ha estat en el punt de mira de la societat en general
i, concretament, de la indústria de la moda. Un sector que es dedica a
dissenyar la primera imatge que tots i cada un de nosaltres decidim transmetre
al món, moltes vegades ha contribuït tant a l’empoderament de la dona com al
seu menyspreu. És per això que trobo interessant el fet de parar-nos a pensar i
analitzar els patrons que aquest gran mercat està emprenent al intentar
respondre als gustos, necessitats i ideologies de l’imaginari col·lectiu.
Per dur a terme el desplegable d’aquest tipus d’exposició
he decidit fer ús de fotografies en blanc i negre de noies joves, les víctimes
més típiques del món de la moda, vestides amb robes representatives de les
últimes tendències que s’han adoptat.
També he afegit el joc creat a través de formes circulars,
trames de línies i tocs de color amb les quals crec haver aconseguit una
sensació de unitat a totes dues bandes del desplegable i, finalment, la
distribució de la informació de forma ordenada, clara i entenedora, que
inesperadament, ha sigut la part més conflictiva de tot el treball.